Pintura Mural

Diuen que el primer és el que més costa, però a moatros ens va eixir de manera orgànica, com un putxero que es cou a foc lent des de bon matí, sabiem que tard o prompte acabaria ixint. Una de les qüestions més conflictives per a dur-lo endavant era la temàtica, per aquell entonces la paret era un niu de merda. El trocet de terra que té pel seu voltant era un pixador i cagador de gossos. En un principi la idea era una xiqueta que corria nueta despreocupada pel camp, amb flors i avions de paper que transmitien la llibertat de ser petit i la perdua d’eixa consciència al fer-nos majors.
No va ser l’unica idea, després aparegueren al meu cap muntanyes rectes i uniformes que donaven forma al terme de la Marina i les valls pròximes. Més avant va ser un homenatge al treball de la terra, al llaurador que ens proporciona el menjar de qualitat, fruit de la seua suor.
– Ieee Ritxi, dis-li al de Femenía que ja tenim la idea clara.
– Mel de romer, em diu que la vol vore, que a vore si mos tiren del poble per dibuixar una verga de 3×3 a la seua façana.

Res, que no estava convençut. Fins que no li vam ensenyar la proposta, no les tenia totes. L’historial del rotxa i el meu no era per a tirar coets i més d’alguna desventura nostra pel poble havia donat per a un bon xarrao.
La idea que eixiren les ballenes em ve un dissabte a la vesprada, després de la becadeta em pose davant del pc i asquejat de vorer com la natura va minvant dia si i dia també se me’n va ocorrin la idea de posar alguna imatge dolça, però amb la suficient força perquè tot el món que vega la paret diga, Això no tornarà, no es un missatge catastrofista és un missatge real. Una carícia amable que amaga darrere una galtada de realitat. Ho ens posem, o no quedarà res pel que lluitar. D’això que comencem un dilluns pel matí a les 12 i a la 1 ja està dient-me rotxa que no es veu bé, que hem de modificar el format del fons. Que? Va pues, tu manes amic.
Anem baixant i pintant el fons i calculant com encaixar la balena saltarina que mesura 7 metres i no hi ha cristo que la pose al lloc. D’això que eix Femenia, l’amo de la paret, per una finestreta lateral menudeta:
– Xè xicons, què feu? Ja ho teniu clar com va tot?
– Si clar, no veus que la pintura no dóna pa més?
– Bé, no feu maldat. A on va el polpet eixe que vam dir que eixiria?
– El polpet ja vindrà, no patisques. Els artistes som moatros, ho tenim en conter.
El segon dia estem 8 hores dalt de la grua amb un pet de mil dimonis pel merejó de la tisora per poder fer la balena.
– Ritxi, com la veus? No es pareix molt a la del dibuix, no? L’hem mesurà bé, no? Això era un metro o mig?
– Ara ja està, tira-li que se mos fa de nit.